La ruptura del lligament creuat és una de les lesions ortopèdiques més freqüents en el gos. La causa principal de la ruptura és la degeneració del lligament, i rara vegada per un accident puntual. Molts pacients que s’han trencat el lligament creuat d’una extremitat són susceptibles de trencar-se el lligament creuat de l’extremitat “sana” en un període relativament curt posterior a la ruptura del primer.

El lligament creuat és l’estabilitzador primari del genoll. Un cop trencat, el pacient presentarà una coixera aguda a causa de la severa inflamació a l’interior del genoll. Aquesta situació millora els primers dies si el pacient rep un tractament amb antiinflamatoris i repòs. La coixera crònica esdevé per inestabilitat a l’articulació generada per l’angle i el moviment de la meseta tibial; el que produeix un desplaçament cranial de la tíbia respecte al fèmur en el moment en el qual el pacient inicia el pas. Aquesta inestabilitat pot produir la fractura del menisc medial que accentua del desconfort i agreuja la coixera del pacient.

La lesió del lligament creuat genera una sèrie de problemes tals com l’esmentada fractura del menisc o l’aparició d’osteoartritis. La inestabilitat produeix sinovitis (inflamació de la càpsula articular), degeneració del cartílag articular, formació d’osteòfits periarticulars i fibrosi capsular (artritis). La progressió de l’osteoartritis continua fins i tot després de la intervenció per estabilitzar el genoll. Els estudis no són concloents respecte a quin mètode pot generar el menor grau d’artritis a llarg termini.

 Actualment, la tècnica d’elecció per corregir aquesta patologia és la TTA (tibial tuberosity advancement = avançament de la tuberositat tibial) que va sorgir com a alternativa a la TPLO (tibial plateau levelling osteotomy). Un dels principals avantatges d’aquesta tècnica és el fet de no haver de realitzar una osteotomia total de la tíbia que altera l’eix de càrregues sobre aquesta i minimitza els riscos de no unions o defectes en la consolidació dels implants. A més, es preserva el patró de contacte femoro-tibial fisiològic.

Demostració tècnica: